Superherois

Qui són els herois? O superherois? A les pel·lícules surten representats com a gent que tenen algun poder sobrenatural i que salven tot el món sencer. Molts d’ells surten “disfressats” amb el seu uniforme, que es posen quan tenen una missió. Superman, Spiderman, batman, etc. Sense aquests uniformes o màscares que porten, no podrien viure al mig de la societat ja que es veurien “invadits” per l’altra gent. Com els passa als famosos. Però hi ha uns altres superherois que no porten uniforme. Tal com passa en la sèrie Herois.

Però aquests són els que considereu herois? Jo crec que no. Jo crec que en realitat els superherois són uns altres. Són aquells que arrisquen la seva vida per tal de tenir informats als ciutadans del que passa al món. Són aquells que s’arrisquen per salvar vides que estan en perill, ja sigui la seva feina com espontanis que es troben en aquestes situacions. Sense poders es clar. Només amb la valentia. Per acabar, crec que també hauríem de considerar uns superherois, més ben dit superheroïnes, a les mares. Les mares són les que s’esforcen i fan de tot pels seus fills. Avui és el dia de la mare. Feliciteu-la. Jo ho faré.

La mar

Me paso las horas mirando,

como suben y bajan las Olas del Mar

el poder de sus aguas se van retirando con un continuo vaivén,

dejando libres las arenas de las playas.

Queda la arena fina mojada,

sus dueñas por unas horas no están,

están libres a la intemperie,

hasta que de nuevo las vuelven a cubrir.

A éste lindo fenómeno lo llaman

“Bajamar”.

Pasan las horas y comienza el nuevo baile,

ahora todo es al revés, bajan y suben las olas,

para de nuevo volver a cubrir,

con un manto de espuma blanca,

a su hija la arena fina.

“Pleamar”,

¡Qué bello es contemplarte!

Aquest poema de Katy Domínguez Gómez reflecteix molt bé el que sento jo pel mar. No he tingut l’ocasió de viure prop del mar ni res per l’estil. Però m’agrada el mar. Em passaria estones contemplant-lo. El seu anar i venir d’onades que sembla que tingui sentiments i els expressi. Ara amb calma. Ara enfadada. Ara no sap què fer. Ja sé que rarament l’aigua del mar està quieta, es mou ja sigui en onades, marees o corrents. I que es formen a partir del vent que bufa sobre la superfície. Però jo prefereixo pensar que estan expressant com se senten. A vegades coincideix que l’estat de la mar és el mateix estat que tens tu.

Asseguda a les roques o a la sorra fina contemplo el paisatge el mar a un costat, el penya segat a l’altre envoltat de pins mentre escolto la cançó de les aigües trencant, unint-se en un mateix cantar.

Heu contemplat el capvespre, quan el sol va desapareixent, dormint-se lentament? El cel amb tons de rojos intensos reflectit al mar. Escoltant el silenci, el silenci trencat per la cançó del vent.

Acabo de llegir en un blog un post sobre el llibre Mitos y leyendas del mar de Peter D. Jeans que relata anècdotes, mites i llegendes relacionades amb el mar. Si us interessen aquestes coses us recomano que llegiu el post, que a més a més posa alguns fragments que són curiosos.

L'oci

El temps d’oci és el temps considerat en no treball, no feina, no negoci, etc. Alguns o tots considerem l’oci com una mena de compensació per totes les hores que ens passem estudiant o treballant. De fet aquesta concepció de la relació entre treball i lleure és recent. Ja que durant molts segles va ser el tret distintiu i la manera de viure de les classes més acomodades. Durant el llarg de la història la relació entre el treball i oci ha anat canviant.

Avui en dia, associem l’oci o les activitats que destinem al nostre temps lliure al consum. Que vull dir amb això? Doncs que aquest consum està fomentat per una part dels recursos econòmics propis que no s’inverteixen en despeses corrents i que tampoc es destinen a l’estalvi, sinó que s’inverteix en l’oci.

Però que és l’oci? L’oci tan pot ser unes pautes de consum o bé anar un dissabte a la tarda a comprar o passejar. També es pot considerar oci el fet gastronòmic, on ens gastem una bona part dels diners en menjar fora. En l’actualitat molts nens, i no tan nens, destinen el seu temps lliure a estar enganxats als videojocs i internet. Fent que hi hagi un canvi de relacions socials.

Amb els temps que corren on cada cop seran menys els que podran tenir les hores ocupades en un treball remunerat i que, per tant, influiran en fer un canvi en la nostra organització del temps lliure.

Més haikus

Un dia gris,
en les teulades de cases,
plou sobre mullat.





Para de ploure,
els camins i parcs molls,
fan nova olor.





Tarda de tardor,
els arbres es despullen,
fulles al terra.





Cau la nit fosca,
carrers misteriosos,
llums juganeres.

Haiku - La vida

La vida és,
matí, tarda, nit, matí,
moments per viure

Comunicadors de cultura

En la mateixa classe on el senyor P ens va “bombardejar” amb definicions de cultura, també vam parlar dels comunicadors culturals: Harold Bloom, Bernard Pívot, Oprah Winfrey, Jaime Bayly, Fernando Sánchez Dragó, etc.

Els comunicadors culturals es poden considerar crítics. Segons definicions posades a classe, el crític és un gestor del llegat i el jutge de les moltes produccions. El crític aconsella, recomana i promou.
Però, què ha de publicitar, analitzar, criticar la comunicació cultural? Eh aquí la gran cuestión!

De tots aquests noms que he dit faré una breu referència a Oprah Winfrey, més coneguda pel seu show The Oprah Winfrey Show. No escriuré la seva biografia, perquè ja us la podeu llegir vosaltres mateixos. Tot i així faré un breu resum. El seu programa és el més vist de la historia de la televisió. Fa més de 20 anys que està en antena. A més a més, és una gran influent crítica de llibres i editora de la seva pròpia revista.




La revista Life l’ha classificat com la dona més influent de la seva generació i en canvi la revista Time l’ha nomenat una de les quatre persones que han donat forma al segle XX i l’inici del segle XXI.

I jo em pregunto, cal? Vull dir, sembla que ens hàgim de prendre al peu de lletra el que digui la Oprah. Si ella fa A nosaltres fem A? A veure, no vull tirar per terra a la presentadora ni res per l’estil. Tan podia haver agafat a ella com a un altre dels esmentats anteriorment. Però crec que ni ella ni ningú hauria d’influenciar tant a les persones o al públic.

Crec que tots els considerats comunicadors de cultura han de ser conscients que el seu públic pren com a “bones” les crítiques que fan sobre un llibre, sobre pel·lícules, etc. Tot i que les persones no s’haurien de prendre seriosament per dir-ho així el que diguin ells. D’acord que potser són experts, però aquests experts no tenen el mateix gust per les coses que pots tenir tu. Per tant, com saps que t’agradarà?

cultura cultura i més cultura

Fa més de tres setmanes que estic intentant escriure una actualització sobre què és la cultura. Entre que “cultura” és una cosa molt complexa i jo aquest dies he estat tots els dies de setmana santa fent un intensiu de monitora poc temps tenia per fer res. Però bé, tornant a la rutina ens posarem al dia.

Com podeu veure, en l’anterior post he escrit i contestat les preguntes que va formular el senyor P. Davant la pregunta què és la cultura podem trobar moltes respostes. Tot depèn de la mentalitat de cadascú. Les definicions de cultura poden ser vàries i a més a més diferents entre elles.

Què és la cultura? Hi ha una o existeixen més cultures? Cultura tan pot ser el que jo vaig contestar donant entendre també les tradicions, els costums, les creences com pot ser la literatura, el cine, la música i moltes altres coses més que també seria acceptat. En l’actualitat, cultura tan pot ser tot com res.

Temps enrere, tal com ens va explicar el senyor P, la cultura estava associada a un grup minoritari i de classe alta, que a més s’elogiava de tenir el monopoli del bon gust cultural.

Definició elitista: la cultura com expressió d’una classe social o d’un grup d’escollits. Les élites consideren que ells són els que tenen el bon gust i lluiten amb la incomprensió de les masses.

En la classe que vam tractar sobre cultura, el senyor P ens va “bombardejar” amb diferents tipus de definicions, des de la definició elitista, a la nacionalista, passant per la etnocèntrica, i altres definicions fetes per personatges coneguts. A mesura que anava passant es podia comprovar que no es pot definir cultura amb una única definició com faríem amb taula, pilota, etc.

La cultura la fem nosaltres, totes les persones del món i cadascú té la seva pròpia opinió. La cultura és vida.