dimecres, 25 de març del 2009

Recordant l'ultim viatge

Aquesta setmana us explicaré un viatge des del punt de vista cultural. Per fer-ho podria explicar les excursions que feia amb els meus pares pels pobles de Catalunya, a vegades sense posar gaire interès. O bé els viatges que vaig fer amb l’escola, a Tarragona i a París, o l’institut pel crèdit de síntesi a Madrid.
Però prefereixo explicar un dels viatges que he fet amb la colla. En concret l’últim que vaig fer, ara fa poc. Quan vam acabar els exàmens del primer semestre. Va ser un viatge decidit a la babalà. Aquell dia vaig animar a dues amigues més i ja vam tenir bitllets per a Milà. La ciutat de la moda que diuen. Van ser només 3 dies, però intensos.

El primer dia de ser a Milà anàvem una mica perdudes. Així que vam entrar a una cafeteria per esmorzar i començar a delectar-nos amb l’italià, cosa que ens va costar canviar el xip. Però després d’això ja va estar. Cap a l’hostal falta gent. El recepcionista, batejat com a Don Risitas per mi per les seves grans al·lusions a la psicologia i la vida és bella, quan va saber que procedíem de Catalunya (Espanya) va començar a parlar dels toros i la costa brava. Després vam agafar el metro per anar a parar a la Piazza Duomo, amb el seu caos, cotxes, tramvies, plena de gent, coloms, i sobretot de persones que et venien a regalar un braçalet que després et cobraven, i si els deies que no, ja els tenies al darrere seguin-te amunt i avall. Malgrat tot, vaig veure gent que acceptaven el braçalet i marxaven. Ah! Havien dit que el regalaven!

Des de la Duomo, vam enfilar carrer amunt on hi havia les botigues estil Inditex amb uns preus una mica més cars que aquí, vam anar a parar a un parc petit que es veia un pèl deixat i vam continuar la ruta tot visitant, Piazza Cordusio, museus, un petit aquàrium sense ànim de lucre i per finalitzar el trajecte vam anar al Parco Sempione on hi havia l’Arena Chica (plaça de toros), el Palazzo della Triennale, Castello Sforzesco i un llac. També com a curiositat, que a mi em va fer gràcia, hi havia atraccions com a les fires de Girona.

Finalment, després de veure el castell, vam seure en un bar per agafar forces. I decidir que faríem després. El lloc ens va agradar, així que més tard vam tornar-hi a anar per sopar. Què es pot menjar quan ets a Itàlia? Pizza! Abans de sopar però, vam passar per Via Monte Napoleone, un carrer on es donen lloc els noms més famosos de l’alta moda.
Un cop sopades i feta la festa, cap al metro i a l’hostal a dormir. Després del dia que havíem passat no vaig tardar ni un minut en adormir-me. Igual que en Nobita d’en Doreamon.

L’endemà vam tornar al centre de Milà per acabar de veure el que no havíem vist el dia anterior. I les continues passejades que vam fer amunt i avall buscant un lloc que en el mapa estava malament o bé no existia. No podíem marxar de Milà sense haver menjat un bon plat de pasta.



L’estació de Milà és immensa, o almenys això em va semblar a mi, entre els metros i els trens. I, això si, plena de gent. Crec que mai havia vist tanta conglomeració en una estació de trens. Acomodades en un vagó de segona de dos plantes vam fer camí cap a Bergamo. Una ciutat preciosa. Cansades com estàvem aquella tarda no vam fer gran cosa. L’últim dia vam aprofitar per anar a Sarnico, un poblet on hi havia una punta del llac que volíem veure i ens vam fer amigues d’unes oques que posaven per a la meva camera totes bufones elles. A la tornada a Bergamo vam pujar amb el funicular a la citta alta. Amb unes vistes molt maques. En general Bergamo és preciós. Em va agradar molt més que Milà. I malgrat la fred que feia, vam menjar un bon gelat!



Al vespre ja toca acomiadar-nos i anar tirant cap a l’aeroport a agafar l’avió que ens portaria de tornada a Girona i a la rutina. Va ser un viatge intens, cansat, cultural, i improvisat en gran companyia.

De cada viatge m’emporto l’essència i els records del que he viscut. I no falten les anècdotes. Com ara quan fa uns anys vaig anar a Estats Units per alguna estranya raó em volien entaforar en un avió cap a Oklahoma enlloc d’Omaha que és on avia d’anar. O bé, la tartana de cotxe que vam llogar a Menorca, amb les meves amigues, no tirava a les pujades, au vinga! Aire condicionat fora, marxa reduïda i xinu-xano provocant cues quilomètriques, entre altres.

Els viatges són una manera de veure món i empapar-te de noves cultures i de conèixer les persones, tan les que viatgen amb tu com les del país de destinació.
L’altre dia, en Santiago Tejedor ens deia que hem de fer un viatge que ens marqui la vida. I crec que té raó. I és el que faré en un futur, potser no gaire llunyà. Però mentrestant faré aquests petits viatges i em concentro en preparar el viatge que tornaré a fer a Omaha i aquest cop ens reunirem més família.

diumenge, 15 de març del 2009

Aprendre viatjant




Si parem atenció veurem que hi ha molts poemes o moltes cançons dedicades a l’odissea de la vida i a l’art de viatjar. Viaje a Ítaca de Konstantin Kaváfis n’és un exemple. O bé la cançó de Lluís Llach, Ítaca, una adaptació de l’escrit de Konstantin que he mencionat.



Ítaca, de Konstantin Kaváfis
Cuando empieces tu ida hacia Ítaca,
desea que el camino sea largo,
lleno de peripecias, lleno de conocimientos.
A los Lestrígones y a los Cíclopes,
al encolerizado Poseidón no temas,
tales cosas en tu camino nunca las encontrarás,
si tu mirada permanece alta, si una escogida
emoción a tu alma y a tu cuerpo les guía.
A los Lestrígones y a los Cíclopes,
al fiero Poseidón no los encontrarás,
si no los llevas dentro de tu alma,
si tu alma no los coloca delante de ti.
Desea que el camino sea largo.
Que muchas sean las mañanas estivales
en que con cuánta satisfacción, con qué alegría
entrarás en puertos por primera vez vistos.
Haz un alto en los mercados fenicios,
y adquiere hermosas cosas,
nácares y corales, ámbares y ébanos,
y sensuales perfumes de todas clases,
los más abundantes y sensuales perfumes que puedas.
Visita muchas ciudades egipcias,
aprende y aprende de los instruidos.
Siempre en tu mente ten a Ítaca.
La llegada a allí es tu destino.
Pero no precipites el viaje en absoluto.
Es mejor que muchos años dure.
Y que, ya anciano, arribes a la isla,
rico con cuanto obtuviste en el camino,
sin esperar que riquezas te dé Ítaca.
Ítaca te dio el hermoso viaje.
Sin ella no hubieras emprendido el camino.
No puede darte nada más.
Aunque la encuentres pobre, Ítaca no te engañó.
Tan sabio como te has hecho, con tanta experiencia,
ahora ya habrás comprendido qué significan las Ítacas.


Aquest poema, inspirat en la Odissea d’Homer em sembla una metàfora de la vida. I és que, pensant-ho bé, la nostra vida representa un viatge. A mesura que anem avançant, des de petits fins que ja som grans i volem del niu familiar per començar una altra aventura, superar nous reptes i aprendre a viure sols. Anem adquirint coneixements, acumulant tota mena d’experiències que ens serviran per al futur.

Viaje a Ítaca també em fa veure que hem de viure el present. Que hem d’assaborir el dia d’avui i no pensar en el que passarà demà o què farem en el futur. Perquè d’aquesta manera t’estàs perdent el present.

Ítaca no és a cap lloc determinat. Cadascú la troba en un lloc diferent. Per tant, no es pot localitzar en cap mapa. Només en el mapa que tens al teu cor i en la teva ment. Aquest serà vàlid només per a tu i per a ningú més.
Així que comença el viatge a Ítaca, però tarda tot el que puguis. Fes moltes escales, tenint sempre present la teva illa, la que estàs buscant. Al final, arribaràs a Ítaca, i què descobriràs? Que la vertadera Ítaca era el viatge.

A mesura que anem fent, anem formant el nostre destí. Tal com diu Antonio Machado: caminante no se hace camino, se hace camino al andar.



Parlant de viatges, viatjar per mi és com una droga. Un cop ho has provat ja no ho pots deixar. És una manera d’enriquir-te culturalment i de conèixer nous móns. Ja siguin del nord com del sud, de l’est o l’oest. Viatjar és una manera d’enriquir-te i també tenir noves coses per explicar i acumular aquestes experiències viscudes en el baúl de los recuerdos.

Santiago Tejedor i el seu equip tenen una pàgina web de viatges, http://www.tuaventura.org/, on materialitzen la seva passió per viatjar. Tu aventura fa venir ganes de deixar el que estiguis fent i agafar les maletes per marxar. Fa que vulguis deixar el món que t’envolta i anar a descobrir la màgia de viatjar.


Apa! Tal com diu la cançó de Súper3, el món és massa gran per quedar-se badant!

dilluns, 9 de març del 2009

Obres d'art

Aquesta setmana a classe de periodisme cultural hem parlat sobre l’art i totes les coses relacionades. El senyor P ens ha explicat que el número de “super-mega-millionaris” (tal com anomena ell) ha augmentat en 730 persones des del 2003 fins al 2009. Aquests rics són els que compren el 40% de les obres que surten al mercat. Obres d’art valorades en molts milions d’euros.


L’últim cas exagerat és la venta que va tancar Damien Hirst (en la casa de subastes, Sotheby’s) de 223 obres seves del seu zoològic per 124 milions d’euros. A més, l’artista va superar la seva pròpia marca al vendre la ternera dorada, per 11’6 milions d’euros.


La ternera dorada. Damien Hirst.


Altres casos serien la venta d’uns bronzes xinesos. Un gat i un conill que es van vendre per 31 milions d’euros.

O bé, la col·lecció d’Yves Saint-Lauren i la seva butaca més cara del món (uns 22.000.000) que fa poc va subastar la casa Christie’s per un preu de sortida com mínim de 300.000 euros.



Bronzes xinesos.


Tot i aquests preus desorbitats que tots els altres (que no siguem rics) no ens podem permetre, es parla de crisi a les cases de subastes. Per exemple a la casa Christie’s, hi ha hagut retalls de personal, un quart de la plantilla de Londres. O a la casa Sotheby’s (la més antiga), on un terç de les obres estan sense vendre. I es parla de descens dràstic de les ventes en les grans fires internacionals d’art, com ara Frieze, Basel, ARCO...

Però què valoren els que compren obres d’art? Valoren que els hi agradi allò que compren o miren només la firma o que com més cara sigui, més prestigi té, tenir aquella col·lecció?

Què és l’art? Què és el bon gust? Per mi no hi ha bon gust, ja que aquest és personal i depèn de cadascuna de les persones. Així doncs, com es valora el bon gust? Quins valors s’apliquen per tal que aquella obra sigui “bona” i valgui el que pugui valdre?

En moltes ocasions, l’art està sotmès als gustos de la societat o d’aquell que paga per tal de poder guanyar uns calerons. Es diu que qui paga mana. Però no hauria de ser l’art una expressió de sentiments? Allò que l’artista tingui ganes de plasmar a les seves obres?

diumenge, 1 de març del 2009

Estètica sense tòpics?

Avui vull passar revisió als tòpics que ens envolten, a les creences populars que molts acceptem sense estar contrastades. Com ara, i sense voler caure en lo típic: que tots els xinesos són experts en arts marcials, que “lo barat surt car”, que els catalans som garrepes, rates... com n’hi vulgueu dir. Personalment com a catalana que sóc, discrepo. Jo no tinc problemes per deixar diners als amics o familiars que ho necessitin, en convidar a algú o fins i tot en deixar propina, si m’ho puc permetre i el tracte m’ha agradat.

També hi ha molts tòpics al voltant de la dona i l’home. Com la famosa frase del llibre “Els homes són de Mart i les dones són de Venus”. Ja hi som! Que tinc la cara lila potser? Que el peixater té les orelles estil elf? Que la meva veïna té antenes? Bé, en aquest cas potser si, amb totes les coses que s’assabenta no m’estranyaria. Tots som com som.
O bé, que les dones som capaces de fer moltes coses alhora i que els homes no ploren. En fi, reflexioneu vosaltres mateixos. Hi ha tants tòpics que no acabaríem mai!

Però bé, centrem-nos que me’n vaig per on no toca. Tota aquesta història bé perquè a classe de periodisme cultural vam parlar de l’exposició de Sorolla. Visions d’Espanya, que aquests dies ha omplert el MNAC i d’unes fotos de Penélope Cruz en la revista Vogue.

Visions d'Espanya. Sorolla.
Aleshores el senyor P va preguntar: és pot crear una determinada estètica fugint dels tòpics?
En el cas de Joaquín Sorolla, Milton Huntington va sol·licitar aquestes pintures al pintor, però amb la idea de què il·lustrés moments històrics d’Espanya. Però Sorolla va retratar els tòpics i tradicions de cada comunitat autònoma.
El mateix passa amb les fotos de Penélope. Unes fotos que mostren clarament el que serien els tòpics d’Espanya. Què és el que ens ve al cap quan parlem d’Espanya? El flamenc, els tablaos, els toros i toreros, el color vermell, la festa, entre altres.
No tots fem o coneixem alguna d’aquestes coses però no deixen de ser útils perquè reconeguin Espanya.


Portada Vogue



Un altre exemple del qual podria parlar és la pel·lícula Vicky Cristina Barcelona de Woody Allen. Una pel·lícula en què molts barcelonesos s’han queixat perquè ha ensenyat la ciutat plena de tòpics i dels atractius turístics que té.
Així, contestant a la pregunta del senyor P, què són els tòpics? Què és l’estètica? Cadascú té el seu punt de vista sobre aquests termes. A mi em pot agradar una determinada estètica i a un altre no. Tot depèn dels gustos i opinions.
Hi ha a qui ens agrada i a qui no que ens relacionin amb els tòpics, encara que aquests puguin ser certs. Al cap i a la fi, ens és útil o bé necessari per identificar tot. Crec que els tòpics formen part de la nostra vida i els tenim tan arrelats que no podem evitar-los fins i tot per crear una determinada estètica.