Però prefereixo explicar un dels viatges que he fet amb la colla. En concret l’últim que vaig fer, ara fa poc. Quan vam acabar els exàmens del primer semestre. Va ser un viatge decidit a la babalà. Aquell dia vaig animar a dues amigues més i ja vam tenir bitllets per a Milà. La ciutat de la moda que diuen. Van ser només 3 dies, però intensos.
El primer dia de ser a Milà anàvem una mica perdudes. Així que vam entrar a una cafeteria per esmorzar i començar a delectar-nos amb l’italià, cosa que ens va costar canviar el xip. Però després d’això ja va estar. Cap a l’hostal falta gent. El recepcionista, batejat com a Don Risitas per mi per les seves grans al·lusions a la psicologia i la vida és bella, quan va saber que procedíem de Catalunya (Espanya) va començar a parlar dels toros i la costa brava. Després vam agafar el metro per anar a parar a la Piazza Duomo, amb el seu caos, cotxes, tramvies, plena de gent, coloms, i sobretot de persones que et venien a regalar un braçalet que després et cobraven, i si els deies que no, ja els tenies al darrere seguin-te amunt i avall. Malgrat tot, vaig veure gent que acceptaven el braçalet i marxaven. Ah! Havien dit que el regalaven!
Finalment, després de veure el castell, vam seure en un bar per agafar forces. I decidir que faríem després. El lloc ens va agradar, així que més tard vam tornar-hi a anar per sopar. Què es pot menjar quan ets a Itàlia? Pizza! Abans de sopar però, vam passar per Via Monte Napoleone, un carrer on es donen lloc els noms més famosos de l’alta moda.
Un cop sopades i feta la festa, cap al metro i a l’hostal a dormir. Després del dia que havíem passat no vaig tardar ni un minut en adormir-me. Igual que en Nobita d’en Doreamon.
L’endemà vam tornar al centre de Milà per acabar de veure el que no havíem vist el dia anterior. I les continues passejades que vam fer amunt i avall buscant un lloc que en el mapa estava malament o bé no existia. No podíem marxar de Milà sense haver menjat un bon plat de pasta.
L’estació de Milà és immensa, o almenys això em va semblar a mi, entre els metros i els trens. I, això si, plena de gent. Crec que mai havia vist tanta conglomeració en una estació de trens. Acomodades en un vagó de segona de dos plantes vam fer camí cap a Bergamo. Una ciutat preciosa. Cansades com estàvem aquella tarda no vam fer gran cosa. L’últim dia vam aprofitar per anar a Sarnico, un poblet on hi havia una punta del llac que volíem veure i ens vam fer amigues d’unes oques que posaven per a la meva camera totes bufones elles. A la tornada a Bergamo vam pujar amb el funicular a la citta alta. Amb unes vistes molt maques. En general Bergamo és preciós. Em va agradar molt més que Milà. I malgrat la fred que feia, vam menjar un bon gelat!
Al vespre ja toca acomiadar-nos i anar tirant cap a l’aeroport a agafar l’avió que ens portaria de tornada a Girona i a la rutina. Va ser un viatge intens, cansat, cultural, i improvisat en gran companyia.
De cada viatge m’emporto l’essència i els records del que he viscut. I no falten les anècdotes. Com ara quan fa uns anys vaig anar a Estats Units per alguna estranya raó em volien entaforar en un avió cap a Oklahoma enlloc d’Omaha que és on avia d’anar. O bé, la tartana de cotxe que vam llogar a Menorca, amb les meves amigues, no tirava a les pujades, au vinga! Aire condicionat fora, marxa reduïda i xinu-xano provocant cues quilomètriques, entre altres.
Els viatges són una manera de veure món i empapar-te de noves cultures i de conèixer les persones, tan les que viatgen amb tu com les del país de destinació.
L’altre dia, en Santiago Tejedor ens deia que hem de fer un viatge que ens marqui la vida. I crec que té raó. I és el que faré en un futur, potser no gaire llunyà. Però mentrestant faré aquests petits viatges i em concentro en preparar el viatge que tornaré a fer a Omaha i aquest cop ens reunirem més família.
