El 1609, Felip III va decretar l’expulsió dels moriscos. Aquesta dura mesura va ser molt ben rebuda per tothom a excepció dels afectats en les seves propietats. S’ha de dir que el decret d’expulsió estava calcat al que van fer els Reis Catòlics contra els jueus al 1429 i, com aquest cas, es basava exclusivament en la religió i no en la raça.
L’expulsió de 1609 va rematar el llarg desplaçament que s’havia anat produint des que els cristians del nord comencessin la conquista d’Al-Andalus. Els mudèjars i els moriscos hi eren amb anterioritat, però al ser els dominats van ser obligats a canviar de religió i de costums. Encara que, com amb el cas dels jueus, hi va haver un considerable grau d’assimilació, també hi van haver casos extrems. En alguns llocs els van convertir en esclaus, es feien milers de bateigs cristians en un sol dia, els perseguien, els hi cremaven els llibres, etc. També van haver-hi cremes públiques de moriscos que no volien renunciar a la seva fe, tot i que, quan es va produir l’expulsió una bona part dels antics moriscos ja s’havien passat al cristianisme.
Aquests moriscos expulsats es van refugiar majoritàriament a Argèlia, Túnez i Marroc. En alguns llocs d’Espanya els moriscos tenien millor tracte i estaven protegits per les Corts, encara que també havien d’amagar les seves pràctiques religioses.
Segons Manuel Ardit l’expulsió es va produir perquè la monarquia pretenia uniformitzar el país. Ja havia expulsat els jueus i volia expulsar l’altra gran minoria que, encara que era oficialment cristiana, es sabia que era musulmana.
Crec que l’expulsió que es va a dur a terme era, en primer lloc, una qüestió religiosa. Ja que els moriscos van ser expulsats perquè es resistien a abandonar les seves pràctiques, les seves creences. A més, cal tenir en compte que entre els expulsats també hi havia espanyols que s’havien convertit a l’islam perquè els agradava més que no pas el cristianisme.
Tot i que també hi podria haver la raó de què es volien apropiar-se de les seves terres. Terres que van ser ocupades de nou amb plans de repoblació amb altra gent i d’altres països. Qualsevol els estava bé abans que els moriscos ja que aquests tenien una religió que podia suposar una amenaça a la religió que ells tenien.
Des d’una perspectiva moral l’expulsió dels moriscos va ser un acte de crueltat i incomprensió religiosa i política. Van ser moltes les persones (centenars) que van ser expulsades del seu país per la única raó de què eren diferents ja que parlaven una altra llengua, tenien altres costums i adoraven al mateix Déu que els cristians però d’una altra manera.
Molts dels moriscos que van ser expulsats van ser assaltats, robats i fins i tot assassinats sense més ni menys per cristians i fins i tot pels seus patrons que volien les seves riqueses.
I total per a què? La pèrdua demogràfica va ser terrible i la repoblació va tardar anys i anys en emplenar parcialment aquell buit. D’aquesta manera els senyors van perdre moltes de les seves rentes, els camps no tenien cultiu, les fortaleses feudals van ser enderrocades i els amos no es podien defensar perquè no tenien súbdits. La indústria també va sortir perdent amb la falta de gent i es van tancar les fàbriques i tallers.
Ja fa 400 anys de tot això. L’expulsió dels moriscos, és a dir, de la minoria musulmana que vivia a Espanya com a llegat de l’Espanya àrab, constitueix un dels temes capitals de la nostra historia. Per aquest fet, amb aquesta celebració del quart centenari seria una bona ocasió per fer memòria i recuperar la memòria del que va succeir i d’aquesta manera reconciliar a la societat espanyola amb la seva pròpia història com també reconèixer el patiment de totes aquestes persones. D’altra banda també serviria per revisar els estereotips que s’han format sobre l’islam al llarg del temps.
