Què és la cultura? És saber moltes coses? És formar part d'un determinat grup?
Podem dir que la cultura és el conjunt de trets distintius ja siguin espirituals, materials, intel·lectuals, afectius... que caracteritzen a un grup en un període determinat. La seva importància està en què a través d’ella els humans podem expressar-nos i agafar consciència de nosaltres mateixos.
el poder de sus aguas se van retirando con un continuo vaivén,
dejando libres las arenas de las playas.
Queda la arena fina mojada,
sus dueñas por unas horas no están,
están libres a la intemperie,
hasta que de nuevo las vuelven a cubrir.
A éste lindo fenómeno lo llaman
“Bajamar”.
Pasan las horas y comienza el nuevo baile,
ahora todo es al revés, bajan y suben las olas,
para de nuevo volver a cubrir,
con un manto de espuma blanca,
a su hija la arena fina.
“Pleamar”,
¡Qué bello es contemplarte!
Aquest poema de Katy Domínguez Gómez reflecteix molt bé el que sento jo pel mar. No he tingut l’ocasió de viure prop del mar ni res per l’estil. Però m’agrada el mar. Em passaria estones contemplant-lo. El seu anar i venir d’onades que sembla que tingui sentiments i els expressi. Ara amb calma. Ara enfadada. Ara no sap què fer. Ja sé que rarament l’aigua del mar està quieta, es mou ja sigui en onades, marees o corrents. I que es formen a partir del vent que bufa sobre la superfície. Però jo prefereixo pensar que estan expressant com se senten. A vegades coincideix que l’estat de la mar és el mateix estat que tens tu.
Asseguda a les roques o a la sorra fina contemplo el paisatge el mar a un costat, el penya segat a l’altre envoltat de pins mentre escolto la cançó de les aigües trencant, unint-se en un mateix cantar.
Heu contemplat el capvespre, quan el sol va desapareixent, dormint-se lentament? El cel amb tons de rojos intensos reflectit al mar. Escoltant el silenci, el silenci trencat per la cançó del vent.
Acabo de llegir en un blog un post sobre el llibre Mitos y leyendas del mar de Peter D. Jeans que relata anècdotes, mites i llegendes relacionades amb el mar. Si us interessen aquestes coses us recomano que llegiu el post, que a més a més posa alguns fragments que són curiosos.
El temps d’oci és el temps considerat en no treball, no feina, no negoci, etc. Alguns o tots considerem l’oci com una mena de compensació per totes les hores que ens passem estudiant o treballant. De fet aquesta concepció de la relació entre treball i lleure és recent. Ja que durant molts segles va ser el tret distintiu i la manera de viure de les classes més acomodades. Durant el llarg de la història la relació entre el treball i oci ha anat canviant.
Avui en dia, associem l’oci o les activitats que destinem al nostre temps lliure al consum. Que vull dir amb això? Doncs que aquest consum està fomentat per una part dels recursos econòmics propis que no s’inverteixen en despeses corrents i que tampoc es destinen a l’estalvi, sinó que s’inverteix en l’oci.
Però que és l’oci? L’oci tan pot ser unes pautes de consum o bé anar un dissabte a la tarda a comprar o passejar. També es pot considerar oci el fet gastronòmic, on ens gastem una bona part dels diners en menjar fora. En l’actualitat molts nens, i no tan nens, destinen el seu temps lliure a estar enganxats als videojocs i internet. Fent que hi hagi un canvi de relacions socials.
Amb els temps que corren on cada cop seran menys els que podran tenir les hores ocupades en un treball remunerat i que, per tant, influiran en fer un canvi en la nostra organització del temps lliure.
Els comunicadors culturals es poden considerar crítics. Segons definicions posades a classe, el crític és un gestor del llegat i el jutge de les moltes produccions. El crític aconsella, recomana i promou. Però, què ha de publicitar, analitzar, criticar la comunicació cultural? Eh aquí la gran cuestión!
De tots aquests noms que he dit faré una breu referència a Oprah Winfrey, més coneguda pel seu show The Oprah Winfrey Show. No escriuré la seva biografia, perquè ja us la podeu llegir vosaltres mateixos. Tot i així faré un breu resum. El seu programa és el més vist de la historia de la televisió. Fa més de 20 anys que està en antena. A més a més, és una gran influent crítica de llibres i editora de la seva pròpia revista.
La revista Life l’ha classificat com la dona més influent de la seva generació i en canvi la revista Time l’ha nomenat una de les quatre persones que han donat forma al segle XX i l’inici del segle XXI.
I jo em pregunto, cal? Vull dir, sembla que ens hàgim de prendre al peu de lletra el que digui la Oprah. Si ella fa A nosaltres fem A? A veure, no vull tirar per terra a la presentadora ni res per l’estil. Tan podia haver agafat a ella com a un altre dels esmentats anteriorment. Però crec que ni ella ni ningú hauria d’influenciar tant a les persones o al públic.
Crec que tots els considerats comunicadors de cultura han de ser conscients que el seu públic pren com a “bones” les crítiques que fan sobre un llibre, sobre pel·lícules, etc. Tot i que les persones no s’haurien de prendre seriosament per dir-ho així el que diguin ells. D’acord que potser són experts, però aquests experts no tenen el mateix gust per les coses que pots tenir tu. Per tant, com saps que t’agradarà?
Fa més de tres setmanes que estic intentant escriure una actualització sobre què és la cultura. Entre que “cultura” és una cosa molt complexa i jo aquest dies he estat tots els dies de setmana santa fent un intensiu de monitora poc temps tenia per fer res. Però bé, tornant a la rutina ens posarem al dia.
Com podeu veure, en l’anterior post he escrit i contestat les preguntes que va formular el senyor P. Davant la pregunta què és la cultura podem trobar moltes respostes. Tot depèn de la mentalitat de cadascú. Les definicions de cultura poden ser vàries i a més a més diferents entre elles.
Què és la cultura? Hi ha una o existeixen més cultures? Cultura tan pot ser el que jo vaig contestar donant entendre també les tradicions, els costums, les creences com pot ser la literatura, el cine, la música i moltes altres coses més que també seria acceptat. En l’actualitat, cultura tan pot ser tot com res.
Temps enrere, tal com ens va explicar el senyor P, la cultura estava associada a un grup minoritari i de classe alta, que a més s’elogiava de tenir el monopoli del bon gust cultural.
Definició elitista: la cultura com expressió d’una classe social o d’un grup d’escollits. Les élites consideren que ells són els que tenen el bon gust i lluiten amb la incomprensió de les masses.
En la classe que vam tractar sobre cultura, el senyor P ens va “bombardejar” amb diferents tipus de definicions, des de la definició elitista, a la nacionalista, passant per la etnocèntrica, i altres definicions fetes per personatges coneguts. A mesura que anava passant es podia comprovar que no es pot definir cultura amb una única definició com faríem amb taula, pilota, etc.
La cultura la fem nosaltres, totes les persones del món i cadascú té la seva pròpia opinió. La cultura és vida.
Fa dies que el senyor P ens va fer una sèrie de preguntes perquè les contestéssim i avui he pensat que les penjaria al blog. Són preguntes que poden fer arribar a reflexionar. Perquè què es cultura?
Què és cultura per mi?
Per mi la cultura és un conjunt de trets distintius ja siguin espirituals, materials, intel·lectuals, afectius, etc., que caracteritzen a un grup en un període determinat. La seva importància està en el fet en què a través d’ella els humans podem expressar-nos i agafar consciència de nosaltres mateixos.
Considero que la cultura no és genètica, és a dir, que no ho portem ja interioritzat a dins. Sinó que és apresa i el “professor” pot ser qualsevol persona del nostre entorn: el tiet, els pares, els amics, els mateixos professors, el que veus al carrer, etc.
Cultura o cultures?
Jo crec que no només hi ha una cultura, sinó que n’hi ha vàries. Perquè la cultura és com un codi simbòlic. Cada cultura tenen un codi diferent i unes maneres diferents. Els d’aquesta cultura comparteixen aquests mateixos símbols (entre ells, la llengua) cosa que els permet comunicar-se eficaçment entre ells.
D’altra banda, tot i que hi ha vàries cultures, crec que cada una de les parts d’una cultura està relacionada i afecta a altres parts d’altes cultures o de la mateixa.
Per què sóc jo una persona culta?
Abans de contestar aquesta pregunta he hagut de reflexionar i contestar les dos següents. Crec que en segons què sóc una persona culta i en segons què no. Donades les explicacions que faig més endavant, sóc una persona culta perquè puc saber coses sobre certs temes. A més a més, no tinc cap mena de problema amb barrejar-me amb altres cultures, i conèixer altres persones amb diferents maneres de fer. I sobretot de compartir la informació que es té, fent un intercanvi d’opinions i respectant les opinions dels altres.
D’altra banda puc ser inculta perquè no ho sé tot sobre tot. Hi haurà coses que no en tinc ni la més remota idea i per tal de saber-ho ho busco i aprenc.
Què és per mi una persona culta?
Per alguns una persona culta és aquell que sap molt, què és un intel·lectual. D’altres creuen que cultes ho som tots, ja que tots som pertanyents a una cultura. Hi ha qui diu que és algú que sap de cultures. Que sap adaptar-se i barrejar-se amb les altres cultures i sobretot que sap comunicar-se de manera correcta i universal amb a majoria de cultures i les sub-cultures que d’alguna manera s’assembla a la seva.
Per mi, una persona culta és una persona formada, que sap expressar-se, i que té una opinió que pot recolzar en base als seus coneixements, pot argumentar sense recórrer a la violència de cap mena. Algú amb qui després de conversar has après alguna cosa o et dóna una altra perspectiva sobre aquella cosa.
Però una persona culta no necessàriament ha de saber-ho tot. Sinó que és aquell que sap molt sobre un tema o varis en concret.
Què és per mi una persona inculta?
Donada l’explicació anterior, una persona inculta seria aquella que parla d’un tema que no sap ni de què està parlant. Però encara que es sigui inculta, es té unes gotes de cultura, perquè d’una manera o altra anem aprenent coses i anem assimilant. Potser no ho sabran amb profunditat com ho podrien saber les persones cultes però tenen si més no una idea.
Sobretot, crec que és important remarcar que una persona inculta no és perquè no sàpiga llegir, escriure o bé parlar de la manera adequada. Per mi el terme “inculta” va més enllà de tenir pocs coneixements, ja que si relacionem inculta amb “no-cultura” tots ens podríem considerar bastant incultes. Com he dit anteriorment tots tenim una idea de cultura i uns coneixements assimilats encara que no sigui amb profunditat. Crec que, a part del que ja he dit, el terme “inculta” està lligat a la intolerància, els perjudicis o el maltractament als demés simplement per tenir una manera diferent de veure les coses.
Potser una persona inculta seria aquella que hagués nascut i s’hagués criat completament aïllada dels demés. Aleshores aquesta persona no viuria en una cultura, en una societat sinó que viuria a la naturalesa com podríem posar d’exemple, fictici o no, en Tarzán.
Què ha de publicitar, analitzar, criticar la comunicació cultural?
És difícil de contestar, ja que la comunicació cultural ha de ser conforme en una societat de diverses formes de pensar. Aleshores com pot la comunicació cultural analitzar, revisar o criticar sobre el fet d’alguna cosa? La comunicació hauria de proporcionar una actitud reflexiva i crítica potenciant la capacitat de pensar.
La comunicació cultural pot publicitar, analitzar, criticar sobre qualsevol cosa que li sembli, sobre l’art, un llibre, una obra de teatre, sobre una cultura, etc. Però sobretot crec que és important que quan aquesta ho faci sàpiga de què parla, que s’hagi informat sobre tal cosa que anirà a publicar o comentar, perquè sense aquesta recerca inicial d’informació i tenir els certs coneixements no es pot fer una crítica com cal perquè sinó es perden alguns referents.
