La mar

Me paso las horas mirando,

como suben y bajan las Olas del Mar

el poder de sus aguas se van retirando con un continuo vaivén,

dejando libres las arenas de las playas.

Queda la arena fina mojada,

sus dueñas por unas horas no están,

están libres a la intemperie,

hasta que de nuevo las vuelven a cubrir.

A éste lindo fenómeno lo llaman

“Bajamar”.

Pasan las horas y comienza el nuevo baile,

ahora todo es al revés, bajan y suben las olas,

para de nuevo volver a cubrir,

con un manto de espuma blanca,

a su hija la arena fina.

“Pleamar”,

¡Qué bello es contemplarte!

Aquest poema de Katy Domínguez Gómez reflecteix molt bé el que sento jo pel mar. No he tingut l’ocasió de viure prop del mar ni res per l’estil. Però m’agrada el mar. Em passaria estones contemplant-lo. El seu anar i venir d’onades que sembla que tingui sentiments i els expressi. Ara amb calma. Ara enfadada. Ara no sap què fer. Ja sé que rarament l’aigua del mar està quieta, es mou ja sigui en onades, marees o corrents. I que es formen a partir del vent que bufa sobre la superfície. Però jo prefereixo pensar que estan expressant com se senten. A vegades coincideix que l’estat de la mar és el mateix estat que tens tu.

Asseguda a les roques o a la sorra fina contemplo el paisatge el mar a un costat, el penya segat a l’altre envoltat de pins mentre escolto la cançó de les aigües trencant, unint-se en un mateix cantar.

Heu contemplat el capvespre, quan el sol va desapareixent, dormint-se lentament? El cel amb tons de rojos intensos reflectit al mar. Escoltant el silenci, el silenci trencat per la cançó del vent.

Acabo de llegir en un blog un post sobre el llibre Mitos y leyendas del mar de Peter D. Jeans que relata anècdotes, mites i llegendes relacionades amb el mar. Si us interessen aquestes coses us recomano que llegiu el post, que a més a més posa alguns fragments que són curiosos.